Artículos desde prisión:
Pablo Hasél.
Prisión de Ponent. Septiembre 2021.
S’ORGANITZA
Als passats articles “Avançar en l’embat” i “Operació concòrdia” explicava perquè els partits i entitats processistes estan ajudant l’Estat i per tant, si no serveixen per avançar, encara menys per vèncer ni tan sols en la defensa conseqüent del dret d’autodeterminació. També parlava de l’organització necessària, al marge d’aquests domesticats, per fer front al règim sobre el que em centraré en aquest article desenvolupant-ho més.
Els CDR – que conec bé per haver-hi participat molt activament durant 2 anys – van suposar una important experiència d’organització popular on moltíssimes persones que mai s’havien involucrat van fer-ho. Aquesta falta de recorregut s’ha notat molt però precisament ara ja n’hi ha més per aprendre i és un altre aspecte positiu del sorgiment dels Comitès. Però la major limitació ha estat la falta d’una direcció amb visió, ferma i combativa. En comptes d’això, ha imperat la influència dels partits i entitats – quan no directament la direcció, a l’ombra – que han aturat molta combativitat, han fet perdre energies en campanyes per votar-los acatant el 155, han sembrat il·lusions respecte a una solució calmada, han blanquejat l’Estat, amb el seu legalisme han fet baixar la guàrdia amb la seguretat, han estès la confusió i la desmoralització, etc. En definitiva: han marcat l’agenda. Per tant els CDR que havien de ser una organització independent, a l’hora de la pràctica han estat supeditats als processistes que a la vegada exercien repressió contra ells o els criminalitzaven; tot plegat surrealista. Massa sovint, més que Comitès de Defensa de la República, ho eren de l’autonomisme i dels seus representants a qui calia denunciar i no blanquejar.
Ja s’encarregaven, els partits i entitats sotmesos, de no perdre el control sobre els CDR, conscients igual que l’Estat del gran potencial que podien tenir sense la seva tutela. Les acusacions de terrorisme són una prova més de com el règim estava nerviós davant la força de l’organització popular que uns i altres s’han intentat carregar. Sobretot els preocupava com, cada vegada més, membres desencantats per tantes falses promeses compraven o donaven suport a mitjans de lluita més enllà del pacifisme mentre el processisme criminalitzava l’autodefensa. Llavors van dedicar més esforços per dirigir el moviment amb marques blanques com el “Tsunami Democràtic” que a part de ser una altra venuda de fum com s’ha demostrat, quan començava la combativitat enviava la gent a casa. Si els CDR haguessin tingut força independent, podrien haver impulsat l’embat que, de forma ingènua encara, s’esperava que l’impulsessin els qui feien tot el possible per evitar-ho. Una confrontació que s’hauria pogut produir després de l’1-Oct per defensar el resultat als carrers si els CDR s’haguessin creat abans amb les intencions clares, fent honor al seu nom, sense ser mai la crossa dels pitjors enemics de la República: els qui diuen defensar-la i col·laboren amb el règim monarco-feixista.
Per tot això, de moment s’ha imposat la desmobilització, però totes aquestes lliçons donaran els seus fruits, no hi ha motius pel derrotisme. Els CDR estan gairebé desapareguts però, aprenent de l’experiència, poden ser una eina molt important en un futur. Sense oblidar totes les coses bones que ja han aportat, tot i els errors i limitacions. Com cada dia més persones assumeixen que aquest Govern i els satèl·lits que el sostenen no ens defensen ni nacionalment ni socialment, està augmentant a poc a poc l’organització que transcendeix els plantejaments inofensius. És qüestió de temps i lluita que es desenvolupi molt més davant l’agudització de la crisi del règim que cal aprofitar per afeblir-lo; per això, és fonamental assenyalar alt i clar a qui disfressats d’esquerres o d’independentistes, serveixen per perpetuar-lo, igual que aquests assenyalen accions revolucionàries amb més rebuig del que mostren amb l’Estat. S’ha de tenir clar qui està a la mateixa trinxera – amb discrepàncies o no – i qui legitima o practica la repressió. Per enfortir l’organització combativa, cal restar influències als conciliadors que fugen de la defensa conseqüent dels nostres drets i llibertats o dels “salvapàtries” que, quan arriba la repressió, retrocedeixen fins a la submissió més patètica amb el greu afegit de que volen que el poble fem el mateix.
El poble català no estem sols en la lluita contra el règim per més que el xovinisme més sectari, ignorant i reaccionari ho vulgui vendre així quan ja fa molts anys que d’altres arreu de l’Estat resisteixen amb més contundència. Existeixen moltes organitzacions que practiquen la solidaritat amb nosaltres com quan es va celebrar el referèndum on molts van vindre a defensar-lo. Cal acabar amb la idea, massa estesa, que a partir de Fraga gairebé tothom és feixista, que abans de l’1-O no hi havien lluites ni presos polítics o que no hi ha res més a l’esquerra dels venuts d’Unidas Podemos. Compartim enemic amb altres pobles i milions de treballadors de tot l’Estat. Necessitem unir forces organitzades si volem tombar el règim de debò i que no quedi en una consigna altisonant sense buscar els mitjans per fer-ho. Això no vol dir que, per la confrontació forta, tinguem que esperar a que d’altres pobles estiguin al mateix punt. No va ser així durant el referèndum i va ser possible. Aquí ja existeix un fort rebuig massiu al règim que cal esprémer i posar en marxa, entre d’altres coses, perquè no es refredi i per servir d’exemple a la resta. Que nosaltres avancem accelera el desgast del règim i avançarem més amb suport mutu. És una necessitat tàctica i estratègica i també una qüestió de solidaritat.
Com aquesta tirania de l’oligarquia feixista només representa els interessos d’una minoria explotadora, tenim molts aliats potencials si sabem explicar-nos i fer entendre que la lluita democràtica pel dret a l’autodeterminació està relacionada amb d’altres drets i llibertats que el règim nega. Que molts no lluitem per una altra dictadura dels capitalistes sinó per una República Popular on estiguin garantides vides dignes al conquerir el poder la classe treballadora. Així és com sumarem suport – a part de defensar els nostres interessos – i no fent absurd seguidisme dels representants de la burgesia processista que no ens portaran cap mena de llibertat, tampoc la independència. Aquests temps de greu empitjorament de les condicions de vida, sumat a l’augment de la repressió, són una gran oportunitat per erosionar el règim restant-li encara més suport popular i fent veure que no hi ha més sortida que el desenvolupament de l’organització revolucionària com a eina imprescindible. Combatent les concepcions espontaneistes, tan abundants, que obliden l’avís objectiu de Lenin: “La revolució no es fa, s’organitza”. L’enemic és el primer que sap bé que la seva opressió guanya perquè per tots els mitjans s’organitza.