Cartas desde prisión:
Pablo Hasél.
Prisión de Ponent.
5 ANYS DESPRÉS
En aquest article no em centraré en denunciar el que ja sap l’immensa majoria i la rendició i col·laboracionisme amb el règim dels partits processistes. Assenyalar-los per tot el mal que han fet i fan és fonamental, sobretot perquè tot i perdre molt suport encara enganyen i sotmeten a massa gent. Però desemmascarar-los no és suficient per avançar, doncs si s’arriba a l’evident conclusió de que amb aquests és impossible conquerir l’autodeterminació efectiva i l’amnistia total (entre d’altres drets i llibertats), cal assumir la nostra responsabilitat per construir l’alternativa.
Avui sectors molt amplis són conscients de que la solució no vindrà de la farsa parlamentària, però cauen en la comoditat de centrar les energies exclusivament en l’atac als polítics. Precisament els polítics claudicadors no estan més aïllats perquè falta molta organització popular al marge.
S’imposa la necessitat de ser propositius i posar en pràctica tots els aprenentatges que han deixat aquests darrers anys. Un dels principals –que tant volen que oblidem- és la força del poble que pot passar per sobre dels partits polítics com quan aquests, ja molt acovardats, volien aturar el referèndum i la ferma mobilització ho va impedir. Això va lligat a una altra evidència molesta: és la unilateralitat desobedient, com a única opció que deia l’Estat, la que permet avançar. El triomf de l’1-Oct ho demostra i els qui ara reneguen d’aquesta és perquè té un risc repressiu que no estan disposats a afrontar mentre s’omplen la boca de consignes grandiloqüents. Són els qui van aturar la desobediència que requerien els dies posteriors al referèndum. Evitant la possibilitat d’aconseguir més victòries o com a mínim d’apropar-nos més a aquestes. Vendre el suposat fracàs de la unilateralitat és una altra mentida intolerable. El clar fracàs és el de la submissió davant les conseqüències repressives del que guanya la unilateralitat, en comptes de desenvolupar-la més quan es donaven les condicions per fer-ho.
Aquell moment històric ja es va desaprofitar i limitar-se a lamentar-ho no afavoreix apropar-ne un altre. Apresa la lliçó de que no es pot confiar res en dirigents que a la mínima s’agenollen, vindran millors oportunitats. Massa parlen com si la història hagués acabat i ja no es pugui fer més. És la nefasta influència del derrotisme que van sembrar els qui van fer creure que tot seria ràpid i fàcil. Aquesta és una altra de les claus que cal deixar ben clares: sense esforços i riscos no hi ha conquestes i menys en un Estat com l’espanyol. La lluita sense repressió no existeix, a diferència del que volen fer creure els qui anomenen diàleg al fum. Preparar-se per l’embat és ser conscients de que l’alliberament té uns costos elevats que després es compensaran amb els guanys. La repressió –avui tan normalitzada i invisibilitzada tot i els milers de represaliats- en comptes de ser un fre com volen els opressors i els seus lacais, s’ha de convertir en un revulsiu per la lluita, donant-li un bon ús polític que debiliti als qui l’exerceixen. Per això s’ha donat un pas molt positiu amb la creació de les Plataformes Antirepressives de Ponent i Barcelona. Fomentant la unitat imprescindible, però no una abstracta sinó entorn a un programa i una praxis que de debò defensa els drets i llibertats democràtiques, l’amnistia total i afrontar la repressió amb conseqüència. La unitat no és possible amb qui reprimeix o ho legitima, per tant, quan els processistes la pregonen tornen a manipular descaradament.
Durant aquests anys s’ha superat molta ingenuïtat però encara perviu l’estesa esperança de que amb pressió popular els partits domesticats defensaran la independència fins on calgui. Això és un disbarat, abans s’amagarien en una illa d’Oceania. Aquest plantejament implica dependència i atura l’assumpció de que la confrontació depèn exclusivament de nosaltres i que cap titella de l’autonomisme ens farà la feina. La forta pressió com a molt pot arrencar concessions en matèria de drets i llibertats, però no pot fer que actuïn com revolucionaris conseqüents els qui cobren tant per no ser-ho. Cal abandonar tota fe en aquests i actuar en conseqüència si volem desenvolupar l’organització que ens permeti lliurar-nos d’aquesta dictadura putrefacta.
La principal manifestació de la Diada de fa uns dies torna a demostrar que les ànsies de ruptura a segueixen sent molt massives, doncs era contra la rendició. Tot i l’època de gran desmobilització, del desencant amb l’ANC convocant per la falta de combativitat i del boicot d’ERC a la manifestació (com a bona crossa del Gobierno de l’Estat), mig milió d’assistents van exigir culminar el mandat de l’1 d’Octubre. El potencial hi és, “només” cal orientar-lo i organitzar-lo. L’agreujament de la crisis del règim per l’empitjorament brutal de les condicions de vida, tard o d’hora acabarà esclatant amb revoltes per tot l’Estat sent una bona oportunitat per unir forces contra aquest i intensificar l’embat. Però per no tornar a desaprofitar ocasions cal preparar-se des de ja. Que els carrers de tot l’Estat s’ompliran de lluites no és un deliri d’optimisme meu, qui millor ho saben són els opressors conscients de la situació insuportable que imposen. Ho deixen molt clar les lleis ultrarepressives que han aprovat els falsos progressistes amb PP, VOX i C’s. S’estan preparant i si nosaltres no fem el mateix ens esclafaran amb encara més facilitat. Hi ha massa en joc com per prendre això com un joc.
5 anys després de la digna desobediència col·lectiva (una altra cosa que no suporten els poderosos que fomenten d’individualisme per perpetuar-se), fet el balanç d’encerts i errors, podrem avançar molt més augmentant la implicació en la lluita. Avui encara tenim més motius per oposar resistència i creure en la nostra força restant influencia al derrotisme immòbil. Perquè 5 anys després cal recordar que si amb tanta ingenuïtat, falta d’experiència i de més organització, va ser possible vèncer l’Estat feixista l’1-Oct, imaginem tot el que serà possible havent après, millorat i amb una ferma organització disposada a desobeir els dies que sigui necessari. I ho serà, segur que ho serà si assumim la nostra responsabilitat, tot el que podem aportar.
–https://pablohaseldesdeprision.wordpress.com/2022/10/07/5-anys-despres/